dilluns, de gener 27

Dieu est au fond du jardin (V)

video
Mercè Rodoreda ja és l’escriptora Mercè Rodoreda. Està escrivint una novel·la estrambòtica, que sap que no agradarà a ningú. Es detura, satisfeta pels darrers mots trobats. Mira enfora. Dispersen blaus rotunds, les Gavarres, al capvespre. Surt. Passeja. En tocar la pedra mil·lenària del dolmen de Romanyà, el bosc que l’envolta se li afigura refugi sòlid, cau ancestral, rèplica d’aquell jardí primer que encara li sembla gran i il·limitat al fons del record. Res no altera el silenci d’aquest bosc i, quan un raig de llum només s’obre camí en l’ombrívol paisatge, té la certesa que un déu hi habita. El que va ser un atzar se li ha fet destí. Tot està bé: muntanyes, casa, jardí, aquesta llum, aquest aire... Pertinaç, la natura segueix concentrant formes, repetint cicles, inventant verds. No pot esperar, ella, l’eternitat del roure i de l’alzina, i el crisantem que ha vist aquest matí al jardí li ha semblat tot un altre que aquella flor groga, arrissada, meravellosa, que va robar de petita.