dilluns, de gener 27

Dieu est au fond du jardin (III)

video
Mercè Rodoreda no és encara l’escriptora reconeguda que coneixem com a Mercè Rodoreda. És una dona sola a Ginebra que acaba de sortir del seu apartament de la rue du Vidollet, número 19, un dia qualsevol de la primavera de 1960. Els dies a Ginebra passen amb una indiferència anodina fins i tot en primavera. Aquesta dona porta llargues setmanes escrivint desesperadament: el que als matins, amb eufòria, posa sobre el paper, a les tardes ho reescriu i ho retoca. Una vegada, dues vegades, tres vegades. Està redactant capítols d’una novel·la que vol intitular La Colometa, que és el nom del personatge femení que protagonitza el relat. No sap encara que aquesta novel·la un dia serà La plaça del Diamant. Es troba exhausta de l’esforç de fer-la, però contenta. Abans que la tarda no declini, ha decidit de passejar pel parc de Mon repos, que és a prop de la Perla del Llac. La vegetació és tendra, l’herba molt verda i les flors hi viuen tranquil·les. Ginebra és una ciutat de flors, a la primavera. Treu de la butxaca una carta de l’home que estima, que és lluny, a Viena, recorrent uns altres parcs. Gairebé només el fil de les cartes els manté lligats com el primer dia; quan es retroben, però, se senten estranys, desconeguts un davant de l’altre. Un dia, fins i tot, odiarà aquest home que, com la Colometa, no fa servir el seu nom propi. I un dia, molt després, hi pensarà sense recança. Ara, però, només llegeix, i per les paraules, momentàniament, aquest home ho ocupa tot.