dilluns, de gener 27

Dieu est au fond du jardin (IV)


Finals de l’hivern de l’any 1971. L’home està malalt, molt malalt. Mercè Rodoreda surt trasbalsada de la Clínica Universitària de l’Hospital General de Viena, i camina. S’ha girat vent. No un vent serè, d’aquells que escombren la boira, sinó un vent violent, que gemega i revincla les ombres dels arbres projectades sobre els murs de la Votivkirche. La música d’òrgan, de Brahms, s’eleva amb més força que els pinacles neogòtics a penes il·luminats. Els sons li accentuen l’angoixa, la pena, les ganes de xisclar. L’arquitectura, imponent i aèria, la fa sentir petita, una engruna. No es veu ànima vivent. Ni un cotxe, ni un tramvia, ni un fragment de cel. Camina encara. Sense saber com, ha anat a parar, perduda i sense esma, a un parc que li és familiar tot i no haver-hi estat mai. En la nit fosca de l’ànima, entre l’excés de vegetació i les arbredes centenàries, pensa que, d’aquell laberint sobtat, no en podrà sortir, que no hi ha camí que meni a una altra banda. Morta de fred i de cansament, s’asseu en un graó, abandonada pels déus.