Finals de l’hivern de l’any 1971. L’home està malalt, molt malalt. Mercè Rodoreda surt trasbalsada de la Clínica Universitària de l’Hospital General de Viena, i camina. S’ha girat vent. No un vent serè, d’aquells que escombren la boira, sinó un vent violent, que gemega i revincla les ombres dels arbres projectades sobre els murs de la Votivkirche. La música d’òrgan, de Brahms, s’eleva amb més força que els pinacles neogòtics a penes il·luminats. Els sons li accentuen l’angoixa, la pena, les ganes de xisclar. L’arquitectura, imponent i aèria, la fa sentir petita, una engruna. No es veu ànima vivent. Ni un cotxe, ni un tramvia, ni un fragment de cel. Camina encara. Sense saber com, ha anat a parar, perduda i sense esma, a un parc que li és familiar tot i no haver-hi estat mai. En la nit fosca de l’ànima, entre l’excés de vegetació i les arbredes centenàries, pensa que, d’aquell laberint sobtat, no en podrà sortir, que no hi ha camí que meni a una altra banda. Morta de fred i de cansament, s’asseu en un graó, abandonada pels déus.
dilluns, de gener 27
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada