dimecres, d’abril 30

dilluns, d’abril 7

Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi de novel·la 2006, n'ha dit...


Autoretrat
, un llibre de referència

He acabat la lectura d’Autoretrat i no em puc estar d’escriure aquestes impressions. M’ha agradat tot el llibre, amorosament ben editat, i amb fotografies molt ben reproduïdes —se n’ha fet una bona tria, excel·lent. No sabria trobar-hi cap defecte formal, ni filològic. L’estudi introductori és molt bo; l’estil, d’alta volada i de refinada precisió: trobo que s’hi dibuixen, clarament i de manera concisa, molts aspectes i detalls interessants de l’obra de Rodoreda.

El protagonisme estel·lar, però, ve a continuació: un veritable autoretrat de la novel·lista, fet a partir de textos oblidats, o poc assequibles, de la seva pròpia mà. I això és un gran encert, perquè diu per ella mateixa el que els estudiosos voldrien desentranyar però que mai no acaben de fer: exposar el que pensava de la literatura i de la vida, la seva i la dels altres. Vull dir, que ni la Colometa és beneita (Porcel) ni Rodoreda és la Colometa. Queda molt clar i hi estic plenament d’acord. I ho dic com a lector molt més decantat cap a la novel·lística de Porcel que cap a la de Rodoreda. Puc semblar contradictori, però no essent rodoredià en cap sentit he gaudit sentint-la a ella: li recordo encara la veu quan baixava a fer les compres a la vall d’Aro amb la senyora Manrubia, i és aquella mateixa veu que ha reviscut dintre meu llegint aquest Autoretrat. I la veia, la serena bellesa del seu rostre amb la mirada enigmàtica, distant...

M’ha interessat especialment tota la part de maduresa, l’exili, les seves reflexions, l’ofici de novel·lista, finalment la pau que va trobar a Romanyà de la Selva. I ha estat la infantesa el que se m’ha fet una mica feixuc i reiteratiu, però és més un problema meu, em sembla, que no pas del llibre. És interessant saber finalment d’on ve la part angèlica de Mercè Rodoreda: Verdaguer i la missa amb l’avi als Josepets, sense anar més lluny...

El treball que s’ha fet amb les entrevistes és un autèntic encaje de bolillos, expressió que em sembla més pertinent que no pas unes puntes al coixí... És la part que m’ha captivat més de tot el llibre. S’ha dut a terme una feina encomiable, i serà un èxit aquest Sant Jordi. El més extraordinari, però, és que l’obra esdevindrà un llibre de referència, un llibre que quedarà. Ho és tot menys un llibre de circumstàncies. Una aportació que va al moll de l’os, valenta i genuïna, que il·lumina amb llum natural moltes foscors, i que ens arriba oportunament en aquest centenari de Mercè Rodoreda.

diumenge, d’abril 6

Autoretrat a www.bcn.cat


Abraham Mohino i Mònica Miró construeixen una autobiografia de l'escriptora a partir de textos, parlaments i entrevistes a l'autora

L'any 1960, Mercè Rodoreda va presentar la seva obra Colometa al premi Sant Jordi, però no va guanyar. Només va obtenir un vot, el de Joan Fuster. Aquest fet va certificar que la Rodoreda resultava una dona incòmoda, segons va comentar l'escriptora Isabel-Clara Simó durant la presentació al Centre Cívic Vil·la Florida, al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, del llibre Autoretrat (Angle Editorial). «Era massa bona literàriament, intel·ligent i va triomfar arreu del món», va resumir Simó.
Rodoreda era, veritablement, molt ambiciosa literàriament parlant i no li agradava relacionar-se amb la gent. Aquests trets, i d'altres de la seva complexa personalitat, queden palesos en el llibre. Les entrevistes que l'autora va concedir entre 1966 i 1982, un recull d'escrits de joventut i els parlaments públics que va pronunciar han servit de base a Abraham Mohino i Mònica Miró per escriure aquesta autobiografia de Mercè Rodoreda a partir de les pròpies paraules que, d'una manera o altra, va formular l'escriptora en català més universal al llarg de la seva trajectòria vital.
Ordenació temàtica


Els autors han treballat en l'ordenació temàtica de les paraules de Mercè Rodoreda per configurar aquesta biografia en primera persona en què es detallen memòries d'infantesa —algunes ja publicades a la revista Serra d'Or— escrites en l'edat madura. Amb diferents textos, molts escrits a partir de 1975, i diverses fotografies, Mohino i Miró reconstrueixen la primera part de la vida de l'escriptora. També queda reflectit a Autoretrat un llarg monòleg sobre la vida i l'abundant obra de l'escriptora d'Aloma (1937), Jardí vora el mar (1967), La plaça del diamant (1962) i Mirall trencat (1974), entre altres.

A partir d'articles publicats per Mercè Rodoreda i d'algunes cartes, els autors han reconstruït part de la personalitat de l'autora, una dona en teoria poc feminista, però que, per Isabel-Clara Simó, va acabar sent-ho sense saber-ho.

L'aparició d'aquesta obra coincideix amb la celebració de l'Any Rodoreda, que enguany commemora el naixement de l'escriptora, l'any 1908, en una torre del barri de Sant Gervasi.