dilluns, de gener 27

Dieu est au fond du jardin (I)


L’any 1915 Mercè Rodoreda no era Mercè Rodoreda, sinó la Mercè. La Mercè juga en el jardí posterior de casa seva; en diu l’hort, com ha sentit dir sempre a l’avi. És una nena solitària, que s’amara dels límits d’aquest jardí sintètic i desordenat que li sembla gran i il·limitat. Ben enfilada en una figuera, encara no sap que aquest jardí i que aquesta torre seran per a ella un estat de l’ànima permanent, un espai constitutiu, el cos d’un somni que s’haurà inscrit amb una força indeleble en els plecs tendres de la seva memòria. La figuera, poderosa, de figues negres, però, ara ho és tot: és el seu castell i és una illa, la jungla, una barcassa, l’espai obert. Hi domina, des de dalt, un tros del parc abandonat dels marquesos de casa Brusi, els núvols proteïformes i juganers, i una estesa de flors: cobalt dels blauets, glicines ventallades, flor tropical de vainilla; xeringuilles, lilàs, jacints. És una criatura àvida. És feliç. D’aquí a uns dies, mentre jugarà al peu de la figuera amb en Felipet, hi veurà una serp. Experimentarà por, fascinació. Haurà descobert la meravella del misteri.