Tirar pel dret (A propòsit de berenars a Ginebra)· 1

o la tècnica del plagi

Dieu est au fond du jardin (I)

L’any 1915 Mercè Rodoreda no era Mercè Rodoreda, sinó la Mercè. La Mercè juga en el jardí posterior de casa seva; en diu l’hort, com ha sentit dir sempre a l’avi. És una nena solitària, que s’amara dels límits d’aquest jardí sintètic i desordenat que li sembla gran i il·limitat. Ben enfilada en una figuera, encara no sap que aquest jardí i que aquesta torre seran per a ella un estat de l’ànima permanent, un espai constitutiu, el cos d’un somni que s’haurà inscrit amb una força indeleble en els plecs tendres de la seva memòria. La figuera, poderosa, de figues negres, però, ara ho és tot: és el seu castell i és una illa, la jungla, una barcassa, l’espai obert. Hi domina, des de dalt, un tros del parc abandonat dels marquesos de casa Brusi, els núvols proteïformes i juganers, i una estesa de flors: cobalt dels blauets, glicines ventallades, flor tropical de vainilla; xeringuilles, lilàs, jacints. És una criatura àvida. És feliç. D’aquí a uns dies, mentre jugarà al peu de la figuera amb en Felipet, hi veurà una serp. Experimentarà por, fascinació. Haurà descobert la meravella del misteri.

Dieu est au fond du jardin (II)

Una escriptora jove anomenada Mercè Rodoreda seu amb l’ànima trencada a la braseria Lipp un matí a dos quarts de deu. És una dona exiliada. Mira les cacatues blanques que, entre lianes, decoren el sostre, i té un desig viu de morir allí contemplant ocells exòtics un dia gris a París. Surt del cafè i es dirigeix al jardí de Luxemburg, perquè li revé de sobte el somni del jardí. Passeja sense pressa, dilatant el recorregut: la tardor és freda; el gris de París, un gris que li recorda el gris de postguerra. Els arbres tenen una soca negra i exhibeixen un brancam crispat. Fa molts dies que no escriu. Duu una llibreta escolar perquè ha decidit de reprendre l’escriptura amb un pretext qualsevol. L’obre i, al llarg del camí, s’atura i hi anota una relació de les estàtues de reines i de santes que guarneixen, mudes, amb eloqüència pètria, el jardí de Luxemburg. «Anne de Bretagne 1477-1514. Amb la mà dreta aguanta uns cordons. Té escapçat l’índex i li falten els dits petits i el polze. Amb l’esquerra s’aguanta la capa lligada amb un cordonet fi. Porta corona.» «Anne d’Autriche 1601-1666. Li falten dos dits de la mà esquerra que aguanta un ceptre trencat.» «Anne de Beaujeu. Regente de France 1460-1522. Li falta l’índex i té la punta del dit petit de la mà esquerra mig trencada. Escot quadrat. Capa agafada a les puntes de l’escot. Amb una mà s’aguanta el braç esquerre. Aquesta mà té tots els dits. En un piló, acabat amb un coixí, hi ha la corona.» «Clemence d’Isaure. Li falta el dit petit de la mà esquerra. Colze recolzat, collar amb una creu. Cabells rodons a les galtes, corona de llorer.» «Anne-Marie Louise d’Orléans. Duchesse de Montpensier 1627-1693. Té tots els dits, però el dit petit de la mà dreta sembla rosegat». Per les paraules es crea l’inconscient.

Dieu est au fond du jardin (III)

Mercè Rodoreda no és encara l’escriptora reconeguda que coneixem com a Mercè Rodoreda. És una dona sola a Ginebra que acaba de sortir del seu apartament de la rue du Vidollet, número 19, un dia qualsevol de la primavera de 1960. Els dies a Ginebra passen amb una indiferència anodina fins i tot en primavera. Aquesta dona porta llargues setmanes escrivint desesperadament: el que als matins, amb eufòria, posa sobre el paper, a les tardes ho reescriu i ho retoca. Una vegada, dues vegades, tres vegades. Està redactant capítols d’una novel·la que vol intitular La Colometa, que és el nom del personatge femení que protagonitza el relat. No sap encara que aquesta novel·la un dia serà La plaça del Diamant. Es troba exhausta de l’esforç de fer-la, però contenta. Abans que la tarda no declini, ha decidit de passejar pel parc de Mon repos, que és a prop de la Perla del Llac. La vegetació és tendra, l’herba molt verda i les flors hi viuen tranquil·les. Ginebra és una ciutat de flors, a la primavera. Treu de la butxaca una carta de l’home que estima, que és lluny, a Viena, recorrent uns altres parcs. Gairebé només el fil de les cartes els manté lligats com el primer dia; quan es retroben, però, se senten estranys, desconeguts un davant de l’altre. Un dia, fins i tot, odiarà aquest home que, com la Colometa, no fa servir el seu nom propi. I un dia, molt després, hi pensarà sense recança. Ara, però, només llegeix, i per les paraules, momentàniament, aquest home ho ocupa tot.

Dieu est au fond du jardin (IV)

Finals de l’hivern de l’any 1971. L’home està malalt, molt malalt. Mercè Rodoreda surt trasbalsada de la Clínica Universitària de l’Hospital General de Viena, i camina. S’ha girat vent. No un vent serè, d’aquells que escombren la boira, sinó un vent violent, que gemega i revincla les ombres dels arbres projectades sobre els murs de la Votivkirche. La música d’òrgan, de Brahms, s’eleva amb més força que els pinacles neogòtics a penes il·luminats. Els sons li accentuen l’angoixa, la pena, les ganes de xisclar. L’arquitectura, imponent i aèria, la fa sentir petita, una engruna. No es veu ànima vivent. Ni un cotxe, ni un tramvia, ni un fragment de cel. Camina encara. Sense saber com, ha anat a parar, perduda i sense esma, a un parc que li és familiar tot i no haver-hi estat mai. En la nit fosca de l’ànima, entre l’excés de vegetació i les arbredes centenàries, pensa que, d’aquell laberint sobtat, no en podrà sortir, que no hi ha camí que meni a una altra banda. Morta de fred i de cansament, s’asseu en un graó, abandonada pels déus.

Dieu est au fond du jardin (V)

Mercè Rodoreda ja és l’escriptora Mercè Rodoreda. Està escrivint una novel·la estrambòtica, que sap que no agradarà a ningú. Es detura, satisfeta pels darrers mots trobats. Mira enfora. Dispersen blaus rotunds, les Gavarres, al capvespre. Surt. Passeja. En tocar la pedra mil·lenària del dolmen de Romanyà, el bosc que l’envolta se li afigura refugi sòlid, cau ancestral, rèplica d’aquell jardí primer que encara li sembla gran i il·limitat al fons del record. Res no altera el silenci d’aquest bosc i, quan un raig de llum només s’obre camí en l’ombrívol paisatge, té la certesa que un déu hi habita. El que va ser un atzar se li ha fet destí. Tot està bé: muntanyes, casa, jardí, aquesta llum, aquest aire... Pertinaç, la natura segueix concentrant formes, repetint cicles, inventant verds. No pot esperar, ella, l’eternitat del roure i de l’alzina, i el crisantem que ha vist aquest matí al jardí li ha semblat tot un altre que aquella flor groga, arrissada, meravellosa, que va robar de petita.

L'entrevista literària. Ressenya Serra d'Or

G.O. de L.B.

Un llibre de gran interès per a un públic ampli: els estudiosos de la literatura, els comunicadors i aquells que es dediquen a l’entrevista d’un escriptor que ja en vida ha esdevingut un personatge literari, com és el cas de Mercè Rodoreda. El volum aplega les entrevistes publicades, més en castellà que en català, entre 1966 i 1982; també, d’altres de no datades o editades després de la mort de l’escriptora, com ara la interessantíssima «L’entrevista que mai no va sortir» de Carme Arnau i Dolors Oller. L’exercici que ha fet Abraham Mohino té una gran consistència, ja que permet veure el personatge des de diferents aspectes i recrear la història de l’entrevista literària. En podem identificar algunes característiques: l’entrevistador fa una presentació 
i l’ambientació de l’autora, que inclou part del que podria ser un retrat literari (aproximació física i psicològica; descripció de l’ubi on té lloc la sessió; sensacions que l’autora desperta en el periodista...), i a continuació ve la bateria de preguntes, que deixen entreveure l’estratègia que utilitza o mira de fer servir l’entrevistador per desemmascarar el personatge i els seus mites, que en el cas de Rodoreda són de gran con- sideració. Si potser qualsevol entrevistat mira de no perdre el control i dir realment el que vol dir, en el cas de Rodoreda veiem que no es deixa retratar fàcilment i molt sovint respon amb evasives per ser ella qui porta la batuta i donar una imatge d’ella mateixa mítica, que voreja el tòpic de què els entrevistadors procuren fugir. Presenten models reeixits en aquest intent les converses de Montserrat Roig i de Baltasar Porcel (dues cadascun), que conformen una mena de ring
o de lluita cos a cos per a desmuntar i descobrir l’autora de La plaça del diamant, sempre brillant. Quaranta-tres diàlegs, sovint soliloquis, ordenats cronològicament, formen una lliçó de bona comunicació, en ambdós sentits.

Mercè Rodoreda. Entrevistes. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Fundació Mercè Rodoreda i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2013.

Mercè Rodoreda. Entrevistes al Regió 7

Per Toni Mata

Quadern de citacions (1)

Notes de Rodoreda per entendre Rodoreda

Une union qui fut aussi conclue pour la mort –c’est un mariage qui nous donne une compagne pour la nuit. C’est dans la nuit que l’amour est le plus doux; pour les amants, la mort est une nuit nuptiale, un mystère de doux mystères.

[N’est-il point sage de chercher pour la nuit une couche partagée? Il est donc sagement inspiré, celui qui aime aussi les jeunes endormies.]

Novalis es casà amb Sophie von Kühn, a qui havia conegut uns mesos abans, el 15 de març de 1794. Sophie morí als quinze anys el 19 de març de 1797. Endut pel somni de recuperar-la, Novalis anotà en els seus diaris, pocs mesos després, els mots transcrits. Dos anys més tard va escriure Hymnes à la Nuit, obra nascuda d’aquest amor i d’aquesta mort.

Rodoreda conegué l’obra de Novalis a partir de les traduccions franceses de Gustave Roud. Hymnes à la Nuit, Disciples à Saïs i Journal intime foren editades per Mermod l’any 1948.