dimarts, d’octubre 8

El testimoni dels entrevistadors: Pius Pujades

Rodoreda retrobada
Sense avisar, el temps passat es fa present. Algunes vegades els records són amargs i mirem d'evitar-los. Sovint et porten alguna satisfacció i són d'agrair. En tot cas és la història, la petita història que hem viscut cada dia, que ens torna a la boca.

Fotografia de Ferran Sendra
Dissabte passat, la Fundació Mercè Rodoreda va presentar el llibre Rodoreda. Entrevistes, que inclou un recull d'entrevistes que es van fer a l'autora des de l'any 1966 fins al 1983. Com ja em van comunicar al seu dia, entre la quarantena d'entrevistes que s'hi publiquen, n'hi ha una que li vaig fer jo. Era prou interessant?, em pregunto. Vaig trobar l'escriptora a la seva caseta de Romanyà, on s'havia aïllat a la seva tornada a Catalunya. El diàleg que mantinguérem –i que va publicar el Tele/Xprés a les seves pàgines dedicades a la costa– no podia pas ser profund, acurat, savi, com hauria demanat la personalitat del personatge. Al cap i a la fi, aquelles meves cròniques estiuenques del Tele/Xprés passaven sense solució de continuïtat d'un concurs de samarretes molles en qualsevol discoteca a les opinions d'un ministre d'Obres Públiques perdut a cala Salions, passant per la polèmica sobre els sorolls nocturns, la inauguració d'un trenet turístic, el recital que oferia Joan Manel Serrat, el venedor de càntirs més tòpic de la costa –burro inclòs–, la filmació d'una pel·lícula eròtica en la intimitat d'un cala lloretenca o les inacabables nits de recitals de tots els cantants de moda. Les pàgines van anar canviant de nom amb els anys: A pleno sol o 600 quilòmetres de costa. I de continguts; amb el temps es tenia més cura de la informació local, social, política, cultural... Ho dono tot per bo, a benefici d'inventari. Si llegiu la meva entrevista a Mercè Rodoreda, ja m'ho sabreu dir.

Fragment
En aquests moments la seva nova novel·la està en un punt mort.
–Voldria descriure unes bombolles de sabó i no trobo la manera justa. Deu ser una forma poètica, encantadora, però com el personatge parla en primera persona he de adaptar-me al seu vocabulari... En realitat ha de fer com un poema sense adonar-se’n, senzillament. Demà seguiré, possiblement. Aquí el dia és molt llarg i has d’escriure per gairebé força. A l’hivern encara és millor. Tot convida a la meditació i al treball. Alguns dies això no sembla Catalunya. S’omple tot de boira, amb un aire de misteri i de solitud encantadors. 

Cap comentari: