Avui fa cent anys

Procedència de la imatge: Vilaweb.

Una família petitburgesa

Vaig néixer en el carrer de París, a les dotze del matí del 10 d’octubre de 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin),[1] un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Bunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. I el meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l’antiga masia familiar.
La meva família era petitburgesa. La nostra única propietat era la caseta amb jardí que habitàvem a Sant Gervasi, en la part alta del carrer de Balmes, més o menys on hi ha ara el parc Monteroles, en aquell pujol. El que avui és carrer de Balmes es trobava per aquell temps als afores de Barcelona: era la llera de la riera de Sant Gervasi.

Bonada, 1975; Cruset, 1969; Porcel, 1975; Saladrigas, 1973; Soler Serrano, 1980.

[1] Incorporem el mateix parèntesi que Rodoreda agrega, en la «Nota biogràfica» que presenta la novel·la Crim, a la referència del seu any de naixement (1908). És la primera de les múltiples ocasions en què provarà –per joc o per coqueteria– de produir alguna mena de confusió en la informació de l’edat.

El jardí de tots els jardins

Vivíem, doncs, en una torre, una torre d’aquelles velles de Sant Gervasi, amb jardí davant i darrere. Pel carrer no passava mai ningú. Eren encara paratges de solitud. El nostre petit jardí limitava amb el meravellós jardí del marquès de Brusi. Oh, si haguéssiu vist els arbres del jardí del marquès de Casa Brusi! A deu minuts de la Plaça de Catalunya, allò semblava el més remot racó del món... Tot era bell; un veritable paradís. A casa teníem un menjador amb un gran finestral de petits cristalls, des d’on es veia aquell jardí immens, amb aspecte d’abandonat, amb arbres gegantins. Jo tenia cucs de seda i em vaig afartar de llançar pedres a les moreres del jardí per a aconseguir fulles. Les nits de lluna era fantàstica la massa arbòria, fosca, irregular, tocada per la llum fosforescent. Hi havia rossinyols, aquelles nits d’estiu, i al capvespre s’escoltaven els xiscles del gall dindi reial. Aquest parc, idealitzat, corregit i augmentat, és el de la torre dels Valldaura, de Mirall Trencat, el jardí de tots els jardins. Al parc abandonat del Marquès de Casa Brusi, hi entrava amb el meu avi a través d’una porta petita i la impressió que això em causava, l’he posada al jardí dels Valldaura. El parc anava des de la plaça Molina fins al que ara és General Mitre. Era un altre món. Es va destruir quan els hereus, poc abans de la revolució del 36, el van parcel·lar i el van posar a la venda. A més d’aquest, vaig arribar a conèixer tots els de Sant Gervasi. Acompanyava el meu pare en les visites que feia als seus clients, però jo no entrava a la casa, sinó que romania fora, al jardí, esperant-lo. Els jardins són l’alegria del món!

Bonada, 1975; Cruset, 1969; Masats, 1981; Porcel, 1975; Sempronio, 1970.


El gemec de les gardènies

El meu avi era un entusiasta dels jardins, tenia passió per les flors, sempre flors estranyes, exemplars estranys que no es trobaven sovint. S’aixecava a les sis del matí per a regar-les. I a mi m’encantava observar una tija i saber que esdevindria després una cosa meravellosa de color rosa o vermell. I després les gardènies, que em va ensenyar el meu avi que, quan s’obren, quan deixen anar la primera fulla, fan lleugerament un gemec, crac. I de vegades m’estava asseguda davant les gardènies esperant que s’obrissin, que caigués la primera fulla, per sentir aquell gemec meravellós.

Alameda, 1980; Masats, 1981.

[Passatges recollits dins Mercè Rodoreda, Autoretrat, Barcelona: Angle Editorial, 2008.]