diumenge, de setembre 21

Afirma Rodoreda...

Sobre la crítica i els crítics

«Se m’ha demanat que parli de la meva darrera novel·la, Mirall trencat. Per poder-ne dir alguna cosa interessant hauria de llegir-la de dalt a baix i no puc llegir de dalt a baix d’una manera objectiva una novel·la que he escrit. El que sí puc dir, perquè n’estic absolutament convençuda, és que es tracta d’una novel·la molt bona que honra la literatura catalana. I una de les meves finalitats en fer novel·la, potser la més primordial, és aquesta. De totes maneres puc dir que en tot bon escriptor, i com més bo, més, hi ha, bàsicament, un crític en el moment d’efectuar la tria. D’acceptar o de rebutjar uns personatges, d’acceptar o de rebutjar un tema, de procedir a l’ordenació i al contingut de cada capítol, en decidir-se per la tria de l’estil, ja que cada novel·la comporta el seu. És a dir, en preocupar-se pel fons i per la forma que haurà de tenir el seu llibre. Mirall trencat ha tingut bona crítica, és cert, però hi ha un mal, i és que a Catalunya els crítics conscients es poden comptar amb els dits de la mà. Els altres fan ressenya periodística sense saber ben bé la paret que toquen. I encara, tinc la impressió que, quan surt una novel·la bona, es converteix automàticament en un objecte que fa nosa, i en determinades revistes es troba més convenient, perquè no compromet a res, dir quatre banalitats sobre llibrets intranscendents com són ara, posem per cas –i els invento–, Les floretes de Sant Francesc o Els lliris blancs de Sant Antoni.»
[Vegeu Mercè RODOREDA, Autoretrat. Edició a cura de Mònica Miró Vinaixa i d'Abraham Mohino Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2008, pàg. 205-206.]

Cap comentari: