divendres, de juliol 4

Mercè Rodoreda retratada i parlada per ella mateixa

Ressenya crítica de Sam Abrams
Els grans autors de la literatura universal acaben generant una autèntica indústria al seu vol­tant perquè requereixen molta atenció. Necessiten textualistes que estableixin les edicions canòniques, exegetes que in­terpretin les seves obres, biògrafs que recreïn el relat de la seva vida i, després necessi­ten, sobretot, generalistes, és a dir, persones que dominen to­tes les àrees dels especialistes, però sense patir la seva miopia. Els generalistes poden veure en conjunt els treballs que es porten a terme al voltant de l’autor de cara a detectar-ne els buits i les llacunes.
Mònica Miró Vinaixa i el seu marit, Abraham Mohino Balet, són els generalistes del món dels estudis rodoredians. Mohi­no va sotraguejar el món de les lletres catalanes l’any 2002 quan es va treure de la màniga l’obra poètica reunida de Rodoreda, publicada en la bella edi­ció d’Angle Editorial. Ara Mohino torna a actuar, però aquest cop comandat per la seva dona. I el resultat és un altre luxe lite­rari i editorial, Autoretrat, tam­bé publicat per Angle en un acurat volum.

La parella formada per Mòni­ca Miró i Abraham Mohino ens han regalat un volum tan exqui­sit com necessari. Per dir-ho ràpidament, en un gest de gran originalitat literari i crític, han reunit, ordenat i sistematitzat totes les declaracions públiques de Mercè Rodoreda per formar un extens i matisat autoretrat de l’autora. Els materials que han reunit Miró i Mohino pro­cedeixen d’una gran varietat de fonts i suports com ara fragments d’unes memòries de la infantesa, articles, entrevistes, pròlegs, declaracions, notes, lo­cucions i discursos.

Això vol dir que abans que res hem d’aplaudir l’obra d’or­febreria que han fet els curadors amb els materials disper­sos per crear un relat unitari i sostingut. A més, l’autoretrat que va emergint va tocant tota una sèrie de qüestions de vital importància com l’entorn fami­liar de l’autora, la seva forma­ció, el seu caràcter, les expe­riències que la van marcar, la seva poètica de la narrativa, la seva visió de la seva obra, els seus valors estètics i literaris, el seu compromís amb la cultura i la societat... En fi, a partir d’ara Autoretrat s’ha de considerar lectura obligatòria per qualse­vol persona que vulgui aprofun­dir en l’obra de Rodoreda, sigui especialista o no.
Els dos curadors han fet un pròleg d’un gran rigor intel·lectual i d’una gran bellesa expres­siva per encapçalar el volum, on expliquen a fons l’abast real del seu treball.
En definitiva, per mitjà del pròleg i les notes que acom­panyen els textos de Rodoreda, els autors del llibre han articulat un discurs teòric sobre la memòria, la identitat, l’autore­trat, el temps, la psique humana, la vinculació entre la vida i la li­teratura, la relació entre la reali­tat i la ficció i la teoria literària.
I com a torna gràfica Mònica Miró i Abraham Mohino han pautat el seu llibre amb retrats de Rodoreda d’èpoques diferents, retrats que encarnen per­fectament les diverses persona­litats que l’autora va adoptar.
Autoretrat representa el nai­xement d’un nou subgènere memorialístic a Catalunya, un subgènere que ja existia a fora. Qui no recorda Rilke par lui même de Philippe Jaccottet o Rimbaud par lui même d’Yves Bonnefoy?
[El Mundo, divendres 4 de juliol de 2008]

Cap comentari: