Els grans autors de la literatura universal acaben generant una autèntica indústria al seu voltant perquè requereixen molta atenció. Necessiten textualistes que estableixin les edicions canòniques, exegetes que interpretin les seves obres, biògrafs que recreïn el relat de la seva vida i, després necessiten, sobretot, generalistes, és a dir, persones que dominen totes les àrees dels especialistes, però sense patir la seva miopia. Els generalistes poden veure en conjunt els treballs que es porten a terme al voltant de l’autor de cara a detectar-ne els buits i les llacunes.
Mònica Miró Vinaixa i el seu marit, Abraham Mohino Balet, són els generalistes del món dels estudis rodoredians. Mohino va sotraguejar el món de les lletres catalanes l’any 2002 quan es va treure de la màniga l’obra poètica reunida de Rodoreda, publicada en la bella edició d’Angle Editorial. Ara Mohino torna a actuar, però aquest cop comandat per la seva dona. I el resultat és un altre luxe literari i editorial, Autoretrat, també publicat per Angle en un acurat volum.
La parella formada per Mònica Miró i Abraham Mohino ens han regalat un volum tan exquisit com necessari. Per dir-ho ràpidament, en un gest de gran originalitat literari i crític, han reunit, ordenat i sistematitzat totes les declaracions públiques de Mercè Rodoreda per formar un extens i matisat autoretrat de l’autora. Els materials que han reunit Miró i Mohino procedeixen d’una gran varietat de fonts i suports com ara fragments d’unes memòries de la infantesa, articles, entrevistes, pròlegs, declaracions, notes, locucions i discursos.
Això vol dir que abans que res hem d’aplaudir l’obra d’orfebreria que han fet els curadors amb els materials dispersos per crear un relat unitari i sostingut. A més, l’autoretrat que va emergint va tocant tota una sèrie de qüestions de vital importància com l’entorn familiar de l’autora, la seva formació, el seu caràcter, les experiències que la van marcar, la seva poètica de la narrativa, la seva visió de la seva obra, els seus valors estètics i literaris, el seu compromís amb la cultura i la societat... En fi, a partir d’ara Autoretrat s’ha de considerar lectura obligatòria per qualsevol persona que vulgui aprofundir en l’obra de Rodoreda, sigui especialista o no.
La parella formada per Mònica Miró i Abraham Mohino ens han regalat un volum tan exquisit com necessari. Per dir-ho ràpidament, en un gest de gran originalitat literari i crític, han reunit, ordenat i sistematitzat totes les declaracions públiques de Mercè Rodoreda per formar un extens i matisat autoretrat de l’autora. Els materials que han reunit Miró i Mohino procedeixen d’una gran varietat de fonts i suports com ara fragments d’unes memòries de la infantesa, articles, entrevistes, pròlegs, declaracions, notes, locucions i discursos.
Això vol dir que abans que res hem d’aplaudir l’obra d’orfebreria que han fet els curadors amb els materials dispersos per crear un relat unitari i sostingut. A més, l’autoretrat que va emergint va tocant tota una sèrie de qüestions de vital importància com l’entorn familiar de l’autora, la seva formació, el seu caràcter, les experiències que la van marcar, la seva poètica de la narrativa, la seva visió de la seva obra, els seus valors estètics i literaris, el seu compromís amb la cultura i la societat... En fi, a partir d’ara Autoretrat s’ha de considerar lectura obligatòria per qualsevol persona que vulgui aprofundir en l’obra de Rodoreda, sigui especialista o no.
Els dos curadors han fet un pròleg d’un gran rigor intel·lectual i d’una gran bellesa expressiva per encapçalar el volum, on expliquen a fons l’abast real del seu treball.
En definitiva, per mitjà del pròleg i les notes que acompanyen els textos de Rodoreda, els autors del llibre han articulat un discurs teòric sobre la memòria, la identitat, l’autoretrat, el temps, la psique humana, la vinculació entre la vida i la literatura, la relació entre la realitat i la ficció i la teoria literària.
I com a torna gràfica Mònica Miró i Abraham Mohino han pautat el seu llibre amb retrats de Rodoreda d’èpoques diferents, retrats que encarnen perfectament les diverses personalitats que l’autora va adoptar.
Autoretrat representa el naixement d’un nou subgènere memorialístic a Catalunya, un subgènere que ja existia a fora. Qui no recorda Rilke par lui même de Philippe Jaccottet o Rimbaud par lui même d’Yves Bonnefoy?
[El Mundo, divendres 4 de juliol de 2008]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada