Era de fer tronar i ploure. Així m’ho va comentar una senyora que havia seguit atentament una conferència sobre Mercè Rodoreda en què vaig intercalar passatges de la correspondència, sonets, els poemes en prosa de Viatges i flors, fragments de novela, descripcions de personatges… Volia remarcar la fortíssima personalitat de l’escriptora per damunt de totes les contingències i incidències que li van tocar de viure per activa i per passiva. Hi vaig llegir, també, alguns dels fragments més sentits de l’Autoretrat confegit per Abraham Mohino i Mònica Miró (Angle Editorial, 2008), perquè la idea era la de remarcar la vocació literària que Rodoreda va seguir al llarg de tota la seva vida. De fer tronar i ploure…
La frase em va remetre a alguns dels passatges de la correspondència amb Anna Murià. Són cartes nues i crues que contenen tot el potencial de confessió i de privacitat enmig de circumstàncies tràgiques i amargues. Tràgiques, perquè narren l’exili a la recerca d’alguna mena d’estabilitat, ben aviat truncada per la invasió dels alemanys a París i les dures condicions de la seva vida de refugiada. Amargues, perquè la relació amb Armand Obiols sovint passava per etapes d’incerteses i ombres: “És amarg estimar molt una persona que m’estima tan poc a mi i prou a qui no ha deixat de considerar la seva dona, per a poder-li escriure cartes d’amor”, escrivia des de Limoges l’agost de 1940. Però malgrat els altibaixos emocionals i circumstancials, Rodoreda acabava per mantenir el tremp, l’energia i la convicció en la seva pròpia força: “Encara donaré molt de joc (…) I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca (…) em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi”, afirmava des de Bordeus cinc anys més tard.
La Rodoreda que configura el seu Autoretrat es troba ja força allunyada de l’escriptora vocacional dels dies de l’exili. La imatge que en resulta és la que l’escriptora reconstrueix a partir de la memòria personal i de les entrevistes, la dels discursos i els pròlegs. Un aiguabarreig de descripcions, opinions, declaracions, reflexions: “Jo creixia de mica en mica, sense ganes de créixer…”; “M’he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament. L’amor ha estat una cosa importantíssima. El més important de tot. L’amor és una malaltia. És també una exaltació. I ajuda a viure (…)” . La memòria i les respostes de Rodoreda són sempre selectives, declaradament: “He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima”.
L’Autoretrat és un puzle acomplert amb imatges d’infantesa narrades per l’escriptora amb més voluntat literària que evocativa els primers anys vuitanta; textos de la jove i polèmica periodista dels anys trenta implicada en els corrents i fets del temps; una llarga relació d’opinions extretes principalment d’entrevistes realitzades entre 1966 i 1982 per mitjà de les quals Rodoreda va construint el jo literari; els discursos que manifesten el vessant més cívic, i els pròlegs de les novel·les.
És al llarg capítol “En el mirall”, el de les entrevistes, on es construeix plenament l’Autoretrat de l’escriptora. Abraham Mohino i Mònica Miró elaboren un llistat poc o molt sistemàtic de temes organitzat en dos grans apartats “L’ofici de viure” i “L’ofici d’escriure”, per on desfilen els materials que (re)construeixen la imatge de Rodoreda amb les seves pròpies paraules. El primer apartat fa un recorregut selectiu –les preguntes i respostes a les entrevistes també ho eren…– sobre el recorregut biogràfic de l’escriptora. El segon mostra la seva teoria literària.
Construir un autoretrat de Mercè Rodoreda és empresa arriscada i difícil. Arriscada, perquè els autors han partit de materials en els quals Rodoreda ja donava per sabut que projectava la seva vida i obra de cara enfora. Hi ha sinceritat, però no confidència. Hi ha oblits i elisions del tot voluntàries. Difícil, perquè és un retrat de profunditat relativa. I, amb tot, és una imatge ben real de Rodoreda. Quan es publiqui la correspondència completa de l’escriptora tindrem a l’abast la radiografia de la seva personalitat. De moment, tenim a l’abast un Autoretrat que és, segurament, el que ella volia.
[Publicat a Recvll (Blanes), juny del 2008]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada