dilluns, d’abril 7

Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi de novel·la 2006, n'ha dit...


Autoretrat
, un llibre de referència

He acabat la lectura d’Autoretrat i no em puc estar d’escriure aquestes impressions. M’ha agradat tot el llibre, amorosament ben editat, i amb fotografies molt ben reproduïdes —se n’ha fet una bona tria, excel·lent. No sabria trobar-hi cap defecte formal, ni filològic. L’estudi introductori és molt bo; l’estil, d’alta volada i de refinada precisió: trobo que s’hi dibuixen, clarament i de manera concisa, molts aspectes i detalls interessants de l’obra de Rodoreda.

El protagonisme estel·lar, però, ve a continuació: un veritable autoretrat de la novel·lista, fet a partir de textos oblidats, o poc assequibles, de la seva pròpia mà. I això és un gran encert, perquè diu per ella mateixa el que els estudiosos voldrien desentranyar però que mai no acaben de fer: exposar el que pensava de la literatura i de la vida, la seva i la dels altres. Vull dir, que ni la Colometa és beneita (Porcel) ni Rodoreda és la Colometa. Queda molt clar i hi estic plenament d’acord. I ho dic com a lector molt més decantat cap a la novel·lística de Porcel que cap a la de Rodoreda. Puc semblar contradictori, però no essent rodoredià en cap sentit he gaudit sentint-la a ella: li recordo encara la veu quan baixava a fer les compres a la vall d’Aro amb la senyora Manrubia, i és aquella mateixa veu que ha reviscut dintre meu llegint aquest Autoretrat. I la veia, la serena bellesa del seu rostre amb la mirada enigmàtica, distant...

M’ha interessat especialment tota la part de maduresa, l’exili, les seves reflexions, l’ofici de novel·lista, finalment la pau que va trobar a Romanyà de la Selva. I ha estat la infantesa el que se m’ha fet una mica feixuc i reiteratiu, però és més un problema meu, em sembla, que no pas del llibre. És interessant saber finalment d’on ve la part angèlica de Mercè Rodoreda: Verdaguer i la missa amb l’avi als Josepets, sense anar més lluny...

El treball que s’ha fet amb les entrevistes és un autèntic encaje de bolillos, expressió que em sembla més pertinent que no pas unes puntes al coixí... És la part que m’ha captivat més de tot el llibre. S’ha dut a terme una feina encomiable, i serà un èxit aquest Sant Jordi. El més extraordinari, però, és que l’obra esdevindrà un llibre de referència, un llibre que quedarà. Ho és tot menys un llibre de circumstàncies. Una aportació que va al moll de l’os, valenta i genuïna, que il·lumina amb llum natural moltes foscors, i que ens arriba oportunament en aquest centenari de Mercè Rodoreda.

Cap comentari: