diumenge, de desembre 14

Retrats en el mirall

per Jordi Julià
La majoria de mites literaris ho són pel que han escrit, i no pas pel que han viscut. Tanmateix, rere la màgia de la paraula, d’aquell encís que ens enlluerna o ens subjuga a través de la lectura, sorgeix, de seguida, una curiositat ben humana per conèixer qui ha estat el bruixot que ha sabut construir l’encanteri. Tanmateix, l’escriptor o l’escriptora és una persona entre les altres, i no pertany a cap mena d’aristocràcia de la humanitat, però dins dels estudis literaris, i dins de les idees més esteses de què cal entendre per Poeta o Poesia, encara hi ha una imatge idealitzada de l’autor, per a comprendre l’obra del qual cal conèixer la seva circumstància històrica, la seva biografia. Va ser l’estètica romàntica, entre el segle XVIII i XIX, que defensaria l’home superior que era l’artista (turmentat ecce homo a qui estimaven els déus), i que veuria néixer el gènere crític del «retrat literari», quan Charles-Augustin Sainte-Beuve va forjar un mena de discurs que combinava comentaris sobre les obres literàries i episodis de la vida de l’escriptor. Perquè som tafaners de mena, tenim «una tirada als somnis», o ens segueix interessant més la vida (dels altres) que la literatura, aquest any han aparegut dues novetats editorials relacionades amb Mercè Rodoreda, Autoretrat (Angle, 2008) i Cartes completes (1960-1983) (Club Editor, 2008) entre l’escriptora catalana i el seu editor, Joan Sales.
Mercè Rodoreda no va escriure mai cap autoretrat, que, com ens recorda Pompeu Fabra, és el retrat d’algú fet per ell mateix. La narradora catalana va declarar que si alguna vegada fes les seves memòries s’aturaria als dotze anys, perquè podrien escandalitzar la gent; a més, l’exercici de despullament i anàlisi dels propis sentiments estava renyit amb el seu pudor: «per escriure les meves memòries hauria d’interessar-me jo (jo no m’interesso gens). No m’agrada parlar de la meva vida. [...] D’un escriptor, el que és important és la seva obra. La vida íntima o la privada d’un escriptor és una cosa que interessa d’una manera molt relativa». Aquestes paraules de Rodoreda es llegeixen, paradoxalment, al volum que han preparat Mònica Miró i Abraham Mohino aprofitant papers inèdits, narracions autobiogràfiques, textos de crítica, pròlegs de l’autora i declaracions a entrevistes, i que han decidit titular Autoretrat. La lectura és interessant i amena, la distribució dels materials es fa passadora i àgil, i compacta, per primer cop, una visió àmplia i aprofundida de l’autora de La plaça del diamant. Els curadors d’aquests textos han pretès fer un volum semblant als famosos par lui même, que en el nostre país s’han aixoplugat sota diferents epígrafs: de prop, àlbum... El resultat final és un conjunt notable que ens parla dels fets externs i íntims de la vida de Rodoreda, de les seves idees de literatura, i de les seves pròpies obres, distribuït en cinc parts: records d’infantesa, articles publicats a la premsa (anteriors a la Guerra Civil), un conglomerat d’entrevistes, al·locucions públiques, i pròlegs a les seves obres.
El pròleg, però, a vegades es deixa endur massa per la suggestió verbal i la prosa poètica, i és més efectiu quan exposa els materials i la feina dels curadors davant dels textos, menys quan s’emboliquen amb tres tipus de citacions (a l’americana, detallada entre parèntesi en text principal, i a peu de pàgina). També sembla excessiva la quantitat de notes —per nombre i extensió— que hi ha al text, normalment de caràcter enciclopèdic. Sorprèn aquest nou estil per oposició a l’edició precisa que Abraham Mohino havia fet dels poemes de Rodoreda a Agonia de llum (Angle, 2002). Amb tot, la feina que deu haver reportat l’exhumació de gran quantitat de textos d’arxius i publicacions diverses als editors cal que sigui valorada, i fins i tot l’encert en plantejar un llibre construït com una biografia intel·lectual en què només sentim la veu de Rodoreda. És clar que els problemes sorgeixen ben aviat, primerament perquè molts epígrafs i subtítols de capítol no van ser escrits per l’autora barcelonina (i això s’hauria hagut d’indicar entre claudàtors, per distingir-los dels originals). En segon lloc perquè els curadors decideixen construir un autoretrat fictici amb tota la informació de les entrevistes que va concedir Rodoreda, fonent-les, prescindint de les preguntes i donant com a resultat un monòleg interior inventat: «aïllant paràgrafs gairebé sencers o reproduint notes mecanoscrites; unes altres vegades, el mateix procés s’ha desplegat mot a mot, sintagma a sintagma, frase a frase, seleccionant i suprimint, intercalant i acotant, desbarbant i engalzant», i també traduint del castellà. Cent trenta pàgines del llibre són un magnífic monòleg autobiogràfic que Rodoreda no va signar mai, per tant, un terç del llibre és producte dels curadors. Per més que s’escudin amb el «gènere del centó» incompleixen les regles de l’autoretrat i fan passar bou per bèstia grossa.
La nostra literatura necessitava un volum com aquest, i, malgrat tot, la impressió final és d’una alta qualitat. Ara bé, com que no sóc partidari de barrejar naps amb cols, la secció «En el mirall» hauria d’haver estat substituïda per totes les entrevistes autèntiques i les paraules originals de Rodoreda —feina encara per fer—; tot i així, també es podria haver cercat un títol general menys tancat i precís, i més honest amb l’operació filològica que es portava a terme, i les voluntats de l’escriptora. Quant a la refosa de totes les declaracions d’entrevistes en un monòleg dramàtic recomano la seva adaptació teatral o la publicació novel·lística autònoma —juro que em tindrà com a receptor fidel i entregat—, però no té lloc presentada com a producte sorgit amb fons i forma de la imaginació rodorediana.
Un altre retrat en el mirall és tota la correspondència que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales, editor de la majoria de les seves novel·les a Club dels Novel·listes, entre 1960 i 1983, i que Club Editor ha publicat gràcies a la cura dels textos que n’ha tingut Montserrat Casals. La seva tasca ha consistit a editar les cartes, elaborar un pròleg, construir unes portadelles que presenten cada any i l’intercanvi epistolar que contenien (per bé que a vegades competeixen amb un text d’anuari històric), i un ric epíleg de notes finals que, tot defugint «les fonts més fàcilment consultables», contextualitzen dins les circumstàncies personals, l’època i la situació històrica catalana i editorial (a més d’afegir altres fragments de cartes o ressenyes que ajuden a comprendre el diàleg epistolar). Amb tot, però, i a desgrat d’allargar més el volum, s’hi troba a faltar un índex onomàstic que permetria una lectura més personalitzada per a cada lector. Davant nostre, tenim més de mil pàgines d’intercanvi entre el novel·lista i editor i una narradora a l’exili que palesen la difícil relació que a vegades s’estableix entre l’editor i l’autor, no només pel fet de defensar interessos diferents, o criteris literaris o lingüístics que no coincideixen, sinó perquè la subjectivitat i el càlcul de l’escriptor moltes vegades escapa la visió del lector. Les cartes més interessants són les dels primers anys de relació, les de la publicació de La plaça del diamant, no només pels problemes amb l’edició (que destil·laven dues estètiques diferents), sinó també perquè és un moment en què els dos novel·listes exposen els seus projectes literaris, i trobem —per exemple— una Rodoreda que escriu diferents obres al mateix temps, fins al punt de confondre el mateix Sales.
Amb els anys, la correspondència de Mercè Rodoreda es va reduint, i només afecta qüestions econòmiques, de drets d’edició o traducció de les seves obres, o a la recepció. Moltes de les cartes d’aquesta relació s’han perdut, i només en podem inferir el seu contingut gràcies a les al·lusions que en fa Sales, i en altres casos l’al·luvió epistolar d’aquest editor només és respost per una nota lacònica per part de l’autora d’El carrer de les Camèlies. La comunicació de Rodoreda s’incrementa en ocasió de la publicació d’una nova obra (com en el cas de Mirall trencat a mitjans dels anys 70), o a propòsit d’algun fet personal de rellevància, el lliurament d’un premi, la presentació d’un llibre o una vinguda a Barcelona, si bé el balanç final dóna un corpus de 150 cartes rodoredianes per més de 450 de Sales. L’autora catalana tria el seu editor per a la confidència personal ben poques vegades, i sovint els termes de discussió són estètics, literaris, editorials, o al voltant de la societat catalana. De manera que lluny d’assemblar-se al to de les Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), aquests textos prenen un caràcter menys íntim. A part de conèixer el procés de creació de diferents obres que va seguir Rodoreda, els problemes que com a editor va tenir Joan Sales, i quina era la política de la seva editorial, i les seves opinions literàries, aquest intercanvi epistolar aconsegueix restituir —gairebé sempre gràcies a les opinions de l’editor— quin era el clima cultural i social del tardofranquisme i els primers anys de la transició.
Autoretrat i Correspondència (1963-1980) arriben aquest any Rodoreda per omplir un dels buits sobre la nostra novel·lista major i més universal. Des de l’àmbit de l’antologia intel·lectual i personal i del gènere epistolar, respectivament, amb la virtut d’aproximar les opinions vitals i literàries d’aquesta escriptora, ambdues obres ens ajudaran a mantenir vívid el retrat de Mercè Rodoreda, i a comprendre una mica millor per quina banda treballava la seva imaginació. Al cap i a la fi, és això el que ens hauria d’importar dels nostres autors: més que els fets externs de la seva vida i que la seva experiència conformés la seva imaginació, com aquesta ha aconseguit engendrar obres literàries per les quals cal que siguin recordats, i quins principis estètics i quines formes literàries s’han utilitzat. Si aquestes obres mereixen ser llegides és perquè ens complementen la fesomia del retrat d’obres insignes com La plaça del diamant o Mirall trencat.
[Lletres. Revista de llibres i cultura dels Països catalans, núm. 36 (desembre 2008 / gener 2009)]