L'autoretrat que ella volia

Per Vinyet Panyella

Era de fer tronar i ploure. Així m’ho va comentar una senyora que havia seguit atentament una conferència sobre Mercè Rodoreda en què vaig intercalar passatges de la correspondència, sonets, els poemes en prosa de Viatges i flors, fragments de novela, descripcions de personatges… Volia remarcar la fortíssima personalitat de l’escriptora per damunt de totes les contingències i incidències que li van tocar de viure per activa i per passiva. Hi vaig llegir, també, alguns dels fragments més sentits de l’Autoretrat confegit per Abraham Mohino i Mònica Miró (Angle Editorial, 2008), perquè la idea era la de remarcar la vocació literària que Rodoreda va seguir al llarg de tota la seva vida. De fer tronar i ploure…

La frase em va remetre a alguns dels passatges de la correspondència amb Anna Murià. Són cartes nues i crues que contenen tot el potencial de confessió i de privacitat enmig de circumstàncies tràgiques i amargues. Tràgiques, perquè narren l’exili a la recerca d’alguna mena d’estabilitat, ben aviat truncada per la invasió dels alemanys a París i les dures condicions de la seva vida de refugiada. Amargues, perquè la relació amb Armand Obiols sovint passava per etapes d’incerteses i ombres: “És amarg estimar molt una persona que m’estima tan poc a mi i prou a qui no ha deixat de considerar la seva dona, per a poder-li escriure cartes d’amor”, escrivia des de Limoges l’agost de 1940. Però malgrat els altibaixos emocionals i circumstancials, Rodoreda acabava per mantenir el tremp, l’energia i la convicció en la seva pròpia força: “Encara donaré molt de joc (…) I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca (…) em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi”, afirmava des de Bordeus cinc anys més tard.

La Rodoreda que configura el seu Autoretrat es troba ja força allunyada de l’escriptora vocacional dels dies de l’exili. La imatge que en resulta és la que l’escriptora reconstrueix a partir de la memòria personal i de les entrevistes, la dels discursos i els pròlegs. Un aiguabarreig de descripcions, opinions, declaracions, reflexions: “Jo creixia de mica en mica, sense ganes de créixer…”; “M’he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament. L’amor ha estat una cosa importantíssima. El més important de tot. L’amor és una malaltia. És també una exaltació. I ajuda a viure (…)” . La memòria i les respostes de Rodoreda són sempre selectives, declaradament: “He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima”.

L’Autoretrat és un puzle acomplert amb imatges d’infantesa narrades per l’escriptora amb més voluntat literària que evocativa els primers anys vuitanta; textos de la jove i polèmica periodista dels anys trenta implicada en els corrents i fets del temps; una llarga relació d’opinions extretes principalment d’entrevistes realitzades entre 1966 i 1982 per mitjà de les quals Rodoreda va construint el jo literari; els discursos que manifesten el vessant més cívic, i els pròlegs de les novel·les.

És al llarg capítol “En el mirall”, el de les entrevistes, on es construeix plenament l’Autoretrat de l’escriptora. Abraham Mohino i Mònica Miró elaboren un llistat poc o molt sistemàtic de temes organitzat en dos grans apartats “L’ofici de viure” i “L’ofici d’escriure”, per on desfilen els materials que (re)construeixen la imatge de Rodoreda amb les seves pròpies paraules. El primer apartat fa un recorregut selectiu –les preguntes i respostes a les entrevistes també ho eren…– sobre el recorregut biogràfic de l’escriptora. El segon mostra la seva teoria literària.

Construir un autoretrat de Mercè Rodoreda és empresa arriscada i difícil. Arriscada, perquè els autors han partit de materials en els quals Rodoreda ja donava per sabut que projectava la seva vida i obra de cara enfora. Hi ha sinceritat, però no confidència. Hi ha oblits i elisions del tot voluntàries. Difícil, perquè és un retrat de profunditat relativa. I, amb tot, és una imatge ben real de Rodoreda. Quan es publiqui la correspondència completa de l’escriptora tindrem a l’abast la radiografia de la seva personalitat. De moment, tenim a l’abast un Autoretrat que és, segurament, el que ella volia.

[Publicat a Recvll (Blanes), juny del 2008]

Mercè Rodoreda retratada i parlada per ella mateixa

Ressenya crítica de Sam Abrams

Els grans autors de la literatura universal acaben generant una autèntica indústria al seu vol­tant perquè requereixen molta atenció. Necessiten textualistes que estableixin les edicions canòniques, exegetes que in­terpretin les seves obres, biògrafs que recreïn el relat de la seva vida i, després necessi­ten, sobretot, generalistes, és a dir, persones que dominen to­tes les àrees dels especialistes, però sense patir la seva miopia. Els generalistes poden veure en conjunt els treballs que es porten a terme al voltant de l’autor de cara a detectar-ne els buits i les llacunes.

Mònica Miró Vinaixa i el seu marit, Abraham Mohino Balet, són els generalistes del món dels estudis rodoredians. Mohi­no va sotraguejar el món de les lletres catalanes l’any 2002 quan es va treure de la màniga l’obra poètica reunida de Rodoreda, publicada en la bella edi­ció d’Angle Editorial. Ara Mohino torna a actuar, però aquest cop comandat per la seva dona. I el resultat és un altre luxe lite­rari i editorial, Autoretrat, tam­bé publicat per Angle en un acurat volum.

La parella formada per Mòni­ca Miró i Abraham Mohino ens han regalat un volum tan exqui­sit com necessari. Per dir-ho ràpidament, en un gest de gran originalitat literari i crític, han reunit, ordenat i sistematitzat totes les declaracions públiques de Mercè Rodoreda per formar un extens i matisat autoretrat de l’autora. Els materials que han reunit Miró i Mohino pro­cedeixen d’una gran varietat de fonts i suports com ara fragments d’unes memòries de la infantesa, articles, entrevistes, pròlegs, declaracions, notes, lo­cucions i discursos.

Això vol dir que abans que res hem d’aplaudir l’obra d’or­febreria que han fet els curadors amb els materials disper­sos per crear un relat unitari i sostingut. A més, l’autoretrat que va emergint va tocant tota una sèrie de qüestions de vital importància com l’entorn fami­liar de l’autora, la seva forma­ció, el seu caràcter, les expe­riències que la van marcar, la seva poètica de la narrativa, la seva visió de la seva obra, els seus valors estètics i literaris, el seu compromís amb la cultura i la societat... En fi, a partir d’ara Autoretrat s’ha de considerar lectura obligatòria per qualse­vol persona que vulgui aprofun­dir en l’obra de Rodoreda, sigui especialista o no.

Els dos curadors han fet un pròleg d’un gran rigor intel·lectual i d’una gran bellesa expres­siva per encapçalar el volum, on expliquen a fons l’abast real del seu treball.

En definitiva, per mitjà del pròleg i les notes que acom­panyen els textos de Rodoreda, els autors del llibre han articulat un discurs teòric sobre la memòria, la identitat, l’autore­trat, el temps, la psique humana, la vinculació entre la vida i la li­teratura, la relació entre la reali­tat i la ficció i la teoria literària.

I com a torna gràfica Mònica Miró i Abraham Mohino han pautat el seu llibre amb retrats de Rodoreda d’èpoques diferents, retrats que encarnen per­fectament les diverses persona­litats que l’autora va adoptar.

Autoretrat representa el nai­xement d’un nou subgènere memorialístic a Catalunya, un subgènere que ja existia a fora. Qui no recorda Rilke par lui même de Philippe Jaccottet o Rimbaud par lui même d’Yves Bonnefoy?

[El Mundo, divendres 4 de juliol de 2008]